Cultura i subjectivitat - Aula 1

Públic

Après moi, le déluge aconsegueix un fet ontològicament impossible: representar un diàleg entre el poder i el subjecte. Un diàleg és, per definició, una relació horitzontal: les dues parts han d’intercanviar informació en les mateixes condicions, escoltant i essent escoltats. Atenint-nos a la mecànica que regeix la subjectivació, un diàleg real esdevé impossible: la relació del poder amb el subjecte és sempre vertical, ja sigui de dalt a baix —un sermó, d’una classe o una ordre— o de baix a dalt —una plegaria, una súplica—. Cunillé supera i alhora il·lustra la naturalesa d’aquesta relació a través de diversos mecanismes, com la inclusió de la intèrpret —l’element aliat del poder que interpreta el subjecte— així com la invisibilitat del subjecte, qui no apareix mai en escena. A través d’aquest triangle, Cunillé elabora un diàleg impossible on afloren diversos elements de la construcció del subjecte.

Els personatges de l’obra esdevenen metàfores dels diferents eixos de la relació entre ideologia i subjectivitat. Així doncs, el personatge de l’Home és l’avatar de l’home blanc occidental, el Poder. És un ens actiu que es defineix pel que fa. Conquereix la selva, sedueix, lluita. Actua sobre els altres, que l’hi “mengen de la mà”: ningú es pot resistir al seu poder. Representatiu dels valors de l’Europa il·lustrada, la brúixola que guia les seves accions és la de la utilitat. No té miraments a l’hora de definir i adjectivar, i ens fa saber constantment les seves preferències. S’enfada, jutja. Constitueix, doncs, la “veu que autoritza i desautoritza”, tal com defineix Carbonell el pare freudià, que actua sobre els subjectes.

No en sabem gairebé res de la Intèrpret, ja que el desarrelament és clau per a la seva figura s’intermediaria. Com a satèl·lit del poder, s’allotja sempre a l’hotel, treballant per a tots els homes de negocis que hi passen. No recorda mai res perquè no és un actor, sinó un canal. Ha de ser transparent, volàtil, per a que els missatges puguin passar a través d’ella amb la mínima fricció. Així, participa de les engrunes del poder: el premi, un inservible paraigua Louis Vuitton. L’únic que sabem és que li agrada molt el sol. Una afirmació lògica, essent un satèl·lit. La intèrpret representa, doncs, els elements que existeixen a l’òrbita del poder i filtren el discurs dels subalterns segons ens explica Spivak: l’acadèmia, l’art, la ciència.

L’home invisible, el Subjecte, representa tot aquell qui no és home blanc occidental, i qui és, per tant, subjectivat pel seu poder. En aquest cas, Cunillé tria la figura d’un home congolès a la vora de la mort, però podria ser qualsevol altra persona exclosa de les estructures del poder i la representació: dones, persones racialitzades o no neuronormatives. Així, aquest personatge dona vida a la pregunta de Spivak: “poden els subalterns parlar?”. El subjecte de Cunillé no té aparença, veu o un passat clar. Ni tan sols nom. S’expressa, com hem mencionat abans, a través del filtre de la intèrpret. Per tant, ni tan sols podem estar segurs que les paraules que llegim són, efectivament, un reflex de la seva veritable veu. Podríem afirmar que no, ja que la mera acció de traduir-les del kiluba al català (o qualsevol altre idioma colonial) ja representa una deformació. Així doncs, aquest personatge il·lustra també les idees de Said: Occident llegeix i interpreta el subjecte congolès des de i per a Occident.

Podríem argumentar que existeix un quart personatge. El fill de l’home invisible. La figura d’un nen que muta a través de totes les cares de l’explotació colonial —futbolista, ajudant de cambra, infermer, guerriller, miner— cercant la manera de ser útil al poder amb l’objectiu d’existir. Així doncs, aquest nen líquid il·lustra la noció de subjectivitat interpel·lada d’Althusser, i esdevé una potent reflexió sobre les identitats que els hi són permeses a les persones subalternes: tan sols poden ocupar identitats que els hi són útils al poder. Quan des d’Occident pensem en un noi congolès, només el podem imaginar com a futbolista, guerriller, miner… A la imaginació popular no existeix una identitat no subjecte a la utilitat d’Occident.

Après moi, le déluge esdevé una partida d’escacs retòrica on Poder i Subjecte dialoguen a través de curosos moviments, revelant detalls sobre el procés de subjectivació a cada torn. Durant la narració, el poder sembla còmode en el seu rol. Un rere l’altre, rebutja els oferiments del subjecte, invocant tots els recursos que té al seu abast. Hi ha un moment, però, que la partida es capgira. Els petits, petitíssims, indicis de vulnerabilitat de l’Home que hem percebut durant la narració vessen cap a l’exterior en el moment que s’invoca la mort. L’Home, que tan sols és un home i no un Déu —i, per tant, ell també està subjecte als mecanismes psíquics descrits per Freud i Lacan— cau en la pulsió destructiva i és seduït per la figura del fill en el moment que aquest pot esdevenir qui li doni mort: el seu Tànatos. En aquest esperat moment de culminació, el Subjecte revela que el seu fill és mort. Ha aconseguit un doble objectiu: instal·lar una necessitat irresoluble al poder, i fer existir al seu fill a través de la seva subjectivació. Així, se succeeix una estranya i satisfactòria giravolta: l’acte de subjecció es revela com una subversió. Tànatos s’erigeix en un poder superior a l’Home i inverteix els rols durant una fracció de segon: el Subjecte fa que el Poder assenyali la seva pròpia ferida al mirall.

Bibliografia:

– Althusser, Louis. La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, 2008. p. 102-151.
– Butler, Judith. Mecanismos psíquicos del poder. Madrid: Cátedra, 2010. p. 119-145.
– Carbonell, Neus. Cultura i subjectivitat. Recurs d’aprenentatge textual, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC), Barcelona, 2013.
– Cunillé, Lluïsa. “Après moi, le déluge”. A: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona: Edicions 62, 2008. p. 449-507.
– Said, Edward. Cultura e imperialismo. Barcelona: Anagrama, DL 1996. p. 35-73.
– Said, Edward. Orientalisme. Vic: Eumo, 1991. p. 15-39.
– Spivak, Gayatri. “Poden parlar els subalterns?”. L’Espill [en línia]. Nº. 63-64 (2020): p. 177-233.